PECCATA MINUTA (El Periódico, 13 d'octubre 2012)
¡Catalans, ‘Franco ha Werto’!
JOAN
OLLÉ
OLLÉ
Abans-d’ahir
el meu cunyat em va enviar un SMS en què un espanyolista inquiria a un
independentista: «¿Què posa al teu carnet d’identitat?». I l’altre
responia: «Que caduca el 2014». I ahir la meva amiga Rosana , madrilenya que se sap Sisa de memòria, me’n va fer arribar un altre, brevíssim: «¡Franco ha Werto!». Si d’alguna cosa no ens hauríem d’independitzar mai és del riure, eficaç antídot contra tota estupidesa.
No tinc gaire bon record de les meves primeres sessions d’espanyolització a càrrec dels salesians del carrer de Rocafort, on Don Fernando Laguía Rajadell em va clavar dues inoblidables bufetades perquè, al preguntar-me el motiu d’haver faltat a classe el dia anterior, li vaig respondre que tenia «mal de cuello». Quan no pegava, Don Fernando ens feia copiar mil vegades (sempre per demà i sense dormir) una interminable pàgina del llibre de text que versava sobre Felip II , de manera que servidor, sense saber de què anava res, amb 7 anyets ja associava Borbons amb càstig. Moltíssim més dolça va ser l’espanyolització a la qual em va sotmetre la meva tata Fabiana cantant-me delicioses coples de la seva llunyana i sola Còrdova natal mentre em feia afanyar a mincharme les inacabables llenties i deixar el plat má limpio que ló shorriyo del oro. I or pur va ser la decisió de Serrat d’espanyolitzar-nos definitivament amb dos imprescindibles discos sobre versos de Machado i Hernández que van fer per nosaltres, espanyolets que venien al món, molt més que molts plans d’educació de l’època. I amb ells van arribar els esperpents de Valle, Lorca i les seves llunes, els versos més tristos de Neruda ... perfectament i necessàriament compatibles amb els versos d’ Espriu cridats per Raimon o les fragilíssimes noies de porcellana i marihuana de Pau Riba. I vull avui, des d’aquí, aplaudir emocionadament Joaquín Soler Serrano, que a l’Espanya del 76 i en el seu programa A fondo va voler i va saber espanyolitzar Catalunya i catalunyejar Espanya ajuntant al plató de TVE Cortázar, Borges, Vargas Llosa, Octavio Paz, Rosa Chacel i Barral amb Pla, Rodoreda, Dalí, Mompou i el ja citat Espriu (que es va declarar republicà davant les càmeres). Aquell era el bon camí: una Espanya orgullosa de tots els seus millors, parlessin com parlessin i parlessin del que parlessin. No es va saber fer. I així estem
Ministre Wert , l’hi demano ferventment: espanyolitzi els nostres fills: expliqui’ls allò de la Santa Inquisició, de Felip V , de Franco , de Tejero ... Expliqui’ls que encara existeixen dues Espanyes, i que vostè i els seus pertanyen a la que glaça el cor. I entengui vostè que, amb el cor glaçat, el millor és refugiar-se a casa, cadascú a la seva, allà on si en lloc de dir «dolor de garganta» dius «mal de cuello» no et claven un parell d’hòsties.
No tinc gaire bon record de les meves primeres sessions d’espanyolització a càrrec dels salesians del carrer de Rocafort, on Don Fernando Laguía Rajadell em va clavar dues inoblidables bufetades perquè, al preguntar-me el motiu d’haver faltat a classe el dia anterior, li vaig respondre que tenia «mal de cuello». Quan no pegava, Don Fernando ens feia copiar mil vegades (sempre per demà i sense dormir) una interminable pàgina del llibre de text que versava sobre Felip II , de manera que servidor, sense saber de què anava res, amb 7 anyets ja associava Borbons amb càstig. Moltíssim més dolça va ser l’espanyolització a la qual em va sotmetre la meva tata Fabiana cantant-me delicioses coples de la seva llunyana i sola Còrdova natal mentre em feia afanyar a mincharme les inacabables llenties i deixar el plat má limpio que ló shorriyo del oro. I or pur va ser la decisió de Serrat d’espanyolitzar-nos definitivament amb dos imprescindibles discos sobre versos de Machado i Hernández que van fer per nosaltres, espanyolets que venien al món, molt més que molts plans d’educació de l’època. I amb ells van arribar els esperpents de Valle, Lorca i les seves llunes, els versos més tristos de Neruda ... perfectament i necessàriament compatibles amb els versos d’ Espriu cridats per Raimon o les fragilíssimes noies de porcellana i marihuana de Pau Riba. I vull avui, des d’aquí, aplaudir emocionadament Joaquín Soler Serrano, que a l’Espanya del 76 i en el seu programa A fondo va voler i va saber espanyolitzar Catalunya i catalunyejar Espanya ajuntant al plató de TVE Cortázar, Borges, Vargas Llosa, Octavio Paz, Rosa Chacel i Barral amb Pla, Rodoreda, Dalí, Mompou i el ja citat Espriu (que es va declarar republicà davant les càmeres). Aquell era el bon camí: una Espanya orgullosa de tots els seus millors, parlessin com parlessin i parlessin del que parlessin. No es va saber fer. I així estem
Ministre Wert , l’hi demano ferventment: espanyolitzi els nostres fills: expliqui’ls allò de la Santa Inquisició, de Felip V , de Franco , de Tejero ... Expliqui’ls que encara existeixen dues Espanyes, i que vostè i els seus pertanyen a la que glaça el cor. I entengui vostè que, amb el cor glaçat, el millor és refugiar-se a casa, cadascú a la seva, allà on si en lloc de dir «dolor de garganta» dius «mal de cuello» no et claven un parell d’hòsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada