Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 11 de desembre de 2012

"Franco, ha Werto!!"

PECCATA MINUTA (El Periódico, 13 d'octubre 2012)

¡Catalans, ‘Franco ha Werto’!


JOAN
OLLÉ
Abans-d’ahir el meu cunyat em va enviar un SMS en què un espanyolista inquiria a un independentista: «¿Què posa al teu carnet d’identitat?». I l’altre responia: «Que caduca el 2014». I ahir la meva amiga Rosana , madrilenya que se sap Sisa de memòria, me’n va fer arribar un altre, brevíssim: «¡Franco ha Werto!». Si d’alguna cosa no ens hauríem d’independitzar mai és del riure, eficaç antídot contra tota estupidesa.
No tinc gaire bon record de les meves primeres sessions d’espanyolització a càrrec dels salesians del carrer de Rocafort, on Don Fernando Laguía Rajadell em va clavar dues inoblidables bufetades perquè, al preguntar-me el motiu d’haver faltat a classe el dia anterior, li vaig respondre que tenia «mal de cuello». Quan no pegava, Don Fernando ens feia copiar mil vegades (sempre per demà i sense dormir) una interminable pàgina del llibre de text que versava sobre Felip II , de manera que servidor, sense saber de què anava res, amb 7 anyets ja associava Borbons amb càstig. Moltíssim més dolça va ser l’espanyolització a la qual em va sotmetre la meva tata Fabiana cantant-me delicioses coples de la seva llunyana i sola Còrdova natal mentre em feia afanyar a mincharme les inacabables llenties i deixar el plat má limpio que ló shorriyo del oro. I or pur va ser la decisió de Serrat d’espanyolitzar-nos definitivament amb dos imprescindibles discos sobre versos de Machado i Hernández que van fer per nosaltres, espanyolets que venien al món, molt més que molts plans d’educació de l’època. I amb ells van arribar els esperpents de Valle, Lorca i les seves llunes, els versos més tristos de Neruda ... perfectament i necessàriament compatibles amb els versos d’ Espriu cridats per Raimon o les fragilíssimes noies de porcellana i marihuana de Pau Riba. I vull avui, des d’aquí, aplaudir emocionadament Joaquín Soler Serrano, que a l’Espanya del 76 i en el seu programa A fondo va voler i va saber espanyolitzar Catalunya i catalunyejar Espanya ajuntant al plató de TVE Cortázar, Borges, Vargas Llosa, Octavio Paz, Rosa Chacel i Barral amb Pla, Rodoreda, Dalí, Mompou i el ja citat Espriu (que es va declarar republicà davant les càmeres). Aquell era el bon camí: una Espanya orgullosa de tots els seus millors, parlessin com parlessin i parlessin del que parlessin. No es va saber fer. I així estem
Ministre Wert , l’hi demano ferventment: espanyolitzi els nostres fills: expliqui’ls allò de la Santa Inquisició, de Felip V , de Franco , de Tejero ... Expliqui’ls que encara existeixen dues Espanyes, i que vostè i els seus pertanyen a la que glaça el cor. I entengui vostè que, amb el cor glaçat, el millor és refugiar-se a casa, cadascú a la seva, allà on si en lloc de dir «dolor de garganta» dius «mal de cuello» no et claven un parell d’hòsties.